Bon dia a tots!
"Començo la setmana, i la veritat
és que se’m fa estrany pensar que aquesta és la meva darrera setmana en
aquest edifici, el Casal Sant Jordi.
He passat 22 anys de la meva vida,
venint a treballar aquí, conec perfectament el recorregut, en metro, bus,
caminant, en moto i en bici, no en va, és quasi tota una vida fent el mateix.
Pensar en aquesta rutina de tants anys
m’ajuda, per una banda, perquè molts de vosaltres ja sabeu que em venia de
gust un canvi, però la meva feina m’agrada massa com per deixar-la així com
així. Així que la llei de l’atracció ha fet feina per mi, i m’ha portat un
canvi, amb el que guanyo una finestra, nous companys, noves rutes,
feina nova i evidentment, la meva ocupació actual, però per
guanyar, no ens enganyem, molts cops s’ha de perdre alguna cosa, i aquí
hi entreu vosaltres...
Això no és un adéu, és un fins aviat,
perquè els rumors diuen que d’aquí uns pocs anys, tornarem a estar tots junts
a una nova ubicació, però fins que això no passi, us trobaré a faltar, és
clar que si. Quan m’aneu preguntant si tinc ganes de marxar, us contesto que
si, que em fa il·lusió i que em motiva el canvi, però han estat necessàries
aquestes 3 setmanetes on poc a poc he anat fent el meu dol, i m’he anat
acomiadant en silenci de tots els espais, però ara em quedeu vosaltres,
la part més difícil, perquè les persones són les que al final, t’enduus amb
tu, allà on vas.
I com que d’una forma o d’una altra,
heu format part d’aquests 22 anys, no vull marxar sense acomiadar-me, sense
dir res i fent com si aquest temps no valgués res, i per això el proper
divendres a la una faré un petit aperitiu al que ha estat el meu despatx els
darrers 7 anys... ( és que el temps passa sense casi adonar-nos-en!)
Una abraçada a tots!
Alba
Ps)Prometo plorar hahahaha"
|
dilluns, 27 de gener del 2014
Final d'etapa
Aquest és el correu que he enviat als que durant 22 anys, han estat els meus companys de feina. Ara comença el dol de veritat, a alguns deixar-los enrere, em costarà....
dissabte, 18 de gener del 2014
Venda sota pressió
Dijous em telefonen d'un centre d'estètica del barri dient-me que he guanyat un bonus en tractaments. La noia parlava tan ràpid que quan em va dir que calia anar al centre a que em donessin més informació vaig pensar, millor perquè per telèfon no m'estic assabentant de res.
Arribo puntual, i vaja, la noia que ha de donar la informació no hi és i a sobre ens han citat a dues persones a la mateixa hora. Pinta malament això.
La informadora arriba 10 minuts tard. Passa la primera noia, i estan 25 minuts parlant! Jo em vaig quedar adormilada i tot a la cadira, a les 16'00 de la tarda, plena hora de la vecaina, ja em direu.... Però és que 5 minuts més tard que hagués marxat la noia que anava per davant meu, vaig demanar si es recordaven que jo hi era allà. Era evident que no.
Em ve a buscar la informadora, jo li manifesto el meu malestar per l'espera i clar tot èren excuses... Una molt bona, "és que és l'hora del meu dinar". Em sembla perfecte, tothom te dret a dinar, evidentment, però perquè doneu hores en el teu temps de dinar???
Em comença a donar la informació i per la rapidesa en la parla, i el to de veu, vaig adonar-me que Oh no! era la mateixa que em va telefonar! A banda que em costava seguir-la, el to era súper agressiu.
Trec la meva llibreta per anar apuntant el que m'anava dient, li veig que no li agrada i em diu: " no, no cal, ja ho faig jo", i segueix emplenant el full amb uns numerots grans, tot ple de ratlles i xifres encerclades... Jo que penso, si he tret la llibreta és perquè el que tu estàs fent no em serveix per a entendre el que m'expliques, així que no li faig cas i apunto les dades a la meva llibreta.
La veritat és que pintava be la oferta, però tal i com estan les coses en aquests moments en el tema econòmic, juntament amb el que no sóc de les que dic que si a la primera, em cal una mica de temps per pensar-ho, i com que tot i ser un bon preu, eren uns quants calerons, volia saber què tinc al compte, les despeses que em venen, si realment és un bon moment ara passades les festes tornar a fer una altra despesa... així que li dic que em sembla molt interessant, però que em cal pensar-ho, si em pot donar una mica de temps. Va posar cara de bruixa dolenta i em diu amb un to que menyspreava tot el meu ser: "què t'has de pensar? aquesta oferta te la fem perquè no ets clienta habitual i ets del barri, és una gran oferta, però si el fet de pensar-t'ho és per un tema econòmic perquè estàs a l'atur o no tens diners, tenim una altra oferta encara més econòmica bla bla bla" (la veritat és que era igual o més interessant que la primera), i torna a fer gargots al full, a aixecar el to de veu i a ser més agressiva encara. Però ella no s'adonava que per a mi, ja no era un tema de si estava be la oferta o no, si no, si m'estava be a mi fer aquella despesa en aquell moment, sense pensar-m'ho.
Veient que no rebia la resposta que de mi esperava em diu,: "totes aquestes persones be que han signat les condicions al moment de saber l'oferta". I caram, veig un contracte, que em caldria llegir be i que no m'ho permetrà per tant, va ser com la gota que fa vessar el got. Li contesto que em sembla meravellós que hagi gent que sigui capaç de prendre decisions sense vacil·lar, però malauradament aquest no era el meu cas. Ella va seguir insistint, i jo, tranquil·lament em vaig aixecar i li vaig dir que la reunió s'havia acabat, que no em pressionés més i que gràcies. Em va seguir fins a la porta bla bla bla bla, però jo ja no la sentia. Quina forma de rallar tu. Ostres tu no suporto aquesta mena de venda, amb pressió i perquè després resulti que és una camama, que has d'afegir diners, perquè això o allò no entra, au va a cagar a la via!
Arribo puntual, i vaja, la noia que ha de donar la informació no hi és i a sobre ens han citat a dues persones a la mateixa hora. Pinta malament això.
La informadora arriba 10 minuts tard. Passa la primera noia, i estan 25 minuts parlant! Jo em vaig quedar adormilada i tot a la cadira, a les 16'00 de la tarda, plena hora de la vecaina, ja em direu.... Però és que 5 minuts més tard que hagués marxat la noia que anava per davant meu, vaig demanar si es recordaven que jo hi era allà. Era evident que no.
Em ve a buscar la informadora, jo li manifesto el meu malestar per l'espera i clar tot èren excuses... Una molt bona, "és que és l'hora del meu dinar". Em sembla perfecte, tothom te dret a dinar, evidentment, però perquè doneu hores en el teu temps de dinar???
Em comença a donar la informació i per la rapidesa en la parla, i el to de veu, vaig adonar-me que Oh no! era la mateixa que em va telefonar! A banda que em costava seguir-la, el to era súper agressiu.
Trec la meva llibreta per anar apuntant el que m'anava dient, li veig que no li agrada i em diu: " no, no cal, ja ho faig jo", i segueix emplenant el full amb uns numerots grans, tot ple de ratlles i xifres encerclades... Jo que penso, si he tret la llibreta és perquè el que tu estàs fent no em serveix per a entendre el que m'expliques, així que no li faig cas i apunto les dades a la meva llibreta.
La veritat és que pintava be la oferta, però tal i com estan les coses en aquests moments en el tema econòmic, juntament amb el que no sóc de les que dic que si a la primera, em cal una mica de temps per pensar-ho, i com que tot i ser un bon preu, eren uns quants calerons, volia saber què tinc al compte, les despeses que em venen, si realment és un bon moment ara passades les festes tornar a fer una altra despesa... així que li dic que em sembla molt interessant, però que em cal pensar-ho, si em pot donar una mica de temps. Va posar cara de bruixa dolenta i em diu amb un to que menyspreava tot el meu ser: "què t'has de pensar? aquesta oferta te la fem perquè no ets clienta habitual i ets del barri, és una gran oferta, però si el fet de pensar-t'ho és per un tema econòmic perquè estàs a l'atur o no tens diners, tenim una altra oferta encara més econòmica bla bla bla" (la veritat és que era igual o més interessant que la primera), i torna a fer gargots al full, a aixecar el to de veu i a ser més agressiva encara. Però ella no s'adonava que per a mi, ja no era un tema de si estava be la oferta o no, si no, si m'estava be a mi fer aquella despesa en aquell moment, sense pensar-m'ho.
Veient que no rebia la resposta que de mi esperava em diu,: "totes aquestes persones be que han signat les condicions al moment de saber l'oferta". I caram, veig un contracte, que em caldria llegir be i que no m'ho permetrà per tant, va ser com la gota que fa vessar el got. Li contesto que em sembla meravellós que hagi gent que sigui capaç de prendre decisions sense vacil·lar, però malauradament aquest no era el meu cas. Ella va seguir insistint, i jo, tranquil·lament em vaig aixecar i li vaig dir que la reunió s'havia acabat, que no em pressionés més i que gràcies. Em va seguir fins a la porta bla bla bla bla, però jo ja no la sentia. Quina forma de rallar tu. Ostres tu no suporto aquesta mena de venda, amb pressió i perquè després resulti que és una camama, que has d'afegir diners, perquè això o allò no entra, au va a cagar a la via!
L'experiència de cantar el Messies de Haendel
Aquest cop valen més unes imatges que les meves paraules. Què ho gaudiu!
dijous, 5 de desembre del 2013
La princesa que creía en cuentos de hadas
Ja fa molt temps que em vaig llegir aquest llibre, i la veritat és que em va frapar molt! Estava com qui diu finalitzant un procés de canvi personal, be finalitzant, evolucionar i millorar sempre es fa i no s'acaba mai, però per mi si que va ser com un punt i final? no i final no, però si un punt i a part.
Al meu facebook vaig compartir tot un seguit de reflexions, arran de la seva lectura, que avui he recordat, i que ara em ve de gust de compartir aquí al meu blog.
Espero que us agradin! (faig una còpia literal)
Aquestes ratlles són un seguit de pensaments i reflexions molt íntimes, i que en cap cas voldria que uns ho prenguéssiu com a “lliçó”, només que em ve de gust compartir-les amb vosaltres.
La veritat és que la lectura d'aquest llibre m'està encantant, perquè jo també era una princesa que creia en contes de fades, i m'encanta veure que poc a poc he anat seguit el camí que ella emprèn, un camí cap a la veritat i l'amor vertader, que en definitiva és l'amor cap a un mateix.
Moltes d'aquestes frases cal memoritzar-les i anar-les repetint quan s'escau, per tal que es vagin integrant en la nostra forma de fer, perquè al principi, el costum fa que encara vulguem les penúries del passat, però canviant les respostes, actituds i conductes, podem arribar a ser persones molt felices.
Cal ser molt i molt valent per emprendre el camí de la princesa, és un camí molt difícil, molt dur i dolorós, però el premi és la felicitat en si mateixa.....
Sap greu pensar que moltes que llegiran aquest llibre, veuran princeses al seu voltant, però no seran capaces de veure que elles també ho son i es troben atrapades en el seu conte, en la seva infelicitat... Tan de bo un dia siguin capaces de descobrir la veritat.
M'he atrevit en algunes de les frases a posar un comentari personal, d'alguna vivència o de com jo entenc el que ens diu Marcia Grad en aquest tan meravellós llibre. Com que me l'he llegit en castellà, les cites no les posaré en català.
* El amor le hace a uno sentirse bien, si no es así, no es amor. Si sientes dolor. no es amor.
Ai quantes vegades hem escoltat aquella frase que diu "quien bien te quiere te hará sufrir", i així anem creixent de forma tan equivocada pensant que si ens fan mal és que ens estimen. Hi ha molta mentida en la sabiduria popular, i sobretot, hem de pensar que si aquesta no ens afavoreix, perquè la seguim si ens fa mal? perquè ens el fem nosaltres mateixes? Quantes vegades he suportat mal de les meves ex-parelles, sempre disculpant-lo, sempre trobant excuses, sempre mirant de ser perfecta.... Enfi. perquè más vale algo conocido... que bueno por conocer. Qui ens diu que lo que està per conèixer és dolent? Aquí parla la por... Diu el mestre Punset que la felicitat és l’absència de por... doncs traiem la por de les nostres vides!
* Hay que aceptar lo que no se puede canviar. I què difícil és senzillament acceptar, però a força d’intentar-ho acaba sent molt més fàcil que al principi de practicar, i a sobre ens fa lliures.
* Uno elige el camino, y cambiar al otro, no es una elección. El més difícil és adonar-se de que estem mirant de canviar a l'altre, és tot tan inconscient... Però un cop ens ho ensenyen, ja no hi ha excusa...Un cop traiem a la part conscient allò que fins aquell moment era inconscient, és quan ho podem treballar!
* No hay que huir, hay que ir hacia. Tanta gent fuig sense adonar-se'n... donant mil excuses i explicacions, per a acontentar-se elles mateixes. El que te clar el camí, no el justifica.
* La impaciencia es la ignorancia de lo que se supone que está ocurriendo en estos momentos.
* La verdad da sentido a todo, y no se puede aprender en boca de otros. La verdad solo se descubre por uno mismo. Ja ens poden dir, ja, que si no ho veiem... és impossible seguir bons consells.Però hem d’aprendre a escoltar i fins a donar el benefici del dubte a allò que ens pica.....
* La habilidad para hacer lo que es mejor aunque no coincida con lo que uno quiere, es signo de madurez, pero no quiere decir que sea menos difícil Què difícil és triar el que no ens agrada, i no ens adonem que és el que ens avoca directament al fracàs....
* La única seguridad que existe es que uno puede cuidarse de si mismo. No ens cal ningú, no "necessitem ningú! Una altra cosa és que ho vulguem, però necessitar.... deixem d'enganyar-nos.
* El humor hace que el aprendizaje sea más fàcil. Quants cops m'he enfadat perquè no em sortia be alguna cosa, i aquest malhumor feia que encara em costés més que em sortís be. Un cop fet el canvi, un cop he aconseguit "riurem" de mi mateixa i dels meus "fracassos", he aconseguit molta més pau, i una consecució molt més ràpida de resultats. Recordo Maria, un cop que caig caure patinant que em vas mirar, pendent de la meva reacció, i va arribar un dia en què em vaig poder riure de mi mateixa, i avui dia em surt automàticament. Ara acabo de recordar jugant a la neu que vaig caure sense esperar-m’ho i la riallada es va sentir a tota la vall!
* Desconfiar de tu capacidad te impide avanzar y es la causa de tu fracaso. Quants cops no hem fet alguna cosa per no veure'ns prou capacitats? Quants cops hem pensat que no érem prou bons per a fer alguna cosa? Sóm bons des del mateix moment en què ens ho proposem, i si no surt a la primera, cap problema. Veure on hem fallat per no cometre els mateixos errors, i tornar-ho a intentar de nou. L'error és el motor del mon!
* Todo lo que consigue una persona es lo que ha decidido. Aquesta frase se que costarà molt d'entendre, però és així. El problema està en que no sóm conscients del que hem decidit fins que no fem aquest camí d'introspecció a la nostra ànima. Un cop fet, i ens traiem la vena, ens adonem que som el producte dels nostres actes i decisions
* Quizás nos conformamos a lo que estamos acostumbrados, la gente busca lo que conoce, lo que le resulta familiar y más cómodo. Que valents hem de ser per veure la veritat de les nostres infàncies, i així descobrir que el camí de la infelicitat, és un camí que han sembrat altres per nosaltres...
* Todo el mundo es responsable de sus actos y de controlar su propio dolor para que no influya en los demás. Aquí ens parla de les projeccions dels altres, de com ens "vomiten" les seves infelicitats i ens castiguen a nosaltres per les seves mancances... Un dia arribes a casa tan contenta, i l’altre te l’aixafa... i qui és ell per fer-ho? I perquè ho hem permès?...
* Lo que se sienten que no son merecedores de amor, dudan del cariño de los demás hacia ellos, porque creen que nadie puede sentir amor hacia una persona tan indigna como ella. Quants hem patit això? Que posen en dubte qualsevol mostra de carinyo, que dubten de l'amistat i de tot, i ens posen a prova constantment? I amb gelosies i desconfiances...i nosaltres allà lluitant per a ser dignes per ells, però si no ho serem mai! Com diria la meva gran a miga Gemma i perdoneu la vulgaritat de la frase “a cagar a la via home!”
*La forma en que viviste tu ayer, marcó tu hoy y la forma en que vivas tu hoy condicionará tu mañana. Aquella frase típica de "no canviïs mai". Caram, si he estat infeliç fins ara, alguna cosa hauré de canviar per tal que el demà sigui millor no? I avui és el millor dia per a buscar ajuda si no se què he de canviar, si no se en què m'equivoco, si no se perquè tot em resulta del revés del que voldria, avui és el dia.
* Somos únicos y perfectos y merecemos ser amados no por lo que hubiéramos dicho o hecho o por lo que se dejó de hacer o de decir sinó simplemente por ser una criatura del universo.
Hi ha uns quants llibres que penso que moltes de nosaltres aniria be de tenir com a llibre de capçalera com són: Las Mujeres que aman demasiado, Mujeres Malqueridas, tus zonas erróneas i aquest...
Una abraçada
La veritat és que la lectura d'aquest llibre m'està encantant, perquè jo també era una princesa que creia en contes de fades, i m'encanta veure que poc a poc he anat seguit el camí que ella emprèn, un camí cap a la veritat i l'amor vertader, que en definitiva és l'amor cap a un mateix.
Moltes d'aquestes frases cal memoritzar-les i anar-les repetint quan s'escau, per tal que es vagin integrant en la nostra forma de fer, perquè al principi, el costum fa que encara vulguem les penúries del passat, però canviant les respostes, actituds i conductes, podem arribar a ser persones molt felices.
Cal ser molt i molt valent per emprendre el camí de la princesa, és un camí molt difícil, molt dur i dolorós, però el premi és la felicitat en si mateixa.....
Sap greu pensar que moltes que llegiran aquest llibre, veuran princeses al seu voltant, però no seran capaces de veure que elles també ho son i es troben atrapades en el seu conte, en la seva infelicitat... Tan de bo un dia siguin capaces de descobrir la veritat.
M'he atrevit en algunes de les frases a posar un comentari personal, d'alguna vivència o de com jo entenc el que ens diu Marcia Grad en aquest tan meravellós llibre. Com que me l'he llegit en castellà, les cites no les posaré en català.
* El amor le hace a uno sentirse bien, si no es así, no es amor. Si sientes dolor. no es amor.
Ai quantes vegades hem escoltat aquella frase que diu "quien bien te quiere te hará sufrir", i així anem creixent de forma tan equivocada pensant que si ens fan mal és que ens estimen. Hi ha molta mentida en la sabiduria popular, i sobretot, hem de pensar que si aquesta no ens afavoreix, perquè la seguim si ens fa mal? perquè ens el fem nosaltres mateixes? Quantes vegades he suportat mal de les meves ex-parelles, sempre disculpant-lo, sempre trobant excuses, sempre mirant de ser perfecta.... Enfi. perquè más vale algo conocido... que bueno por conocer. Qui ens diu que lo que està per conèixer és dolent? Aquí parla la por... Diu el mestre Punset que la felicitat és l’absència de por... doncs traiem la por de les nostres vides!
* Hay que aceptar lo que no se puede canviar. I què difícil és senzillament acceptar, però a força d’intentar-ho acaba sent molt més fàcil que al principi de practicar, i a sobre ens fa lliures.
* Uno elige el camino, y cambiar al otro, no es una elección. El més difícil és adonar-se de que estem mirant de canviar a l'altre, és tot tan inconscient... Però un cop ens ho ensenyen, ja no hi ha excusa...Un cop traiem a la part conscient allò que fins aquell moment era inconscient, és quan ho podem treballar!
* No hay que huir, hay que ir hacia. Tanta gent fuig sense adonar-se'n... donant mil excuses i explicacions, per a acontentar-se elles mateixes. El que te clar el camí, no el justifica.
* La impaciencia es la ignorancia de lo que se supone que está ocurriendo en estos momentos.
* La verdad da sentido a todo, y no se puede aprender en boca de otros. La verdad solo se descubre por uno mismo. Ja ens poden dir, ja, que si no ho veiem... és impossible seguir bons consells.Però hem d’aprendre a escoltar i fins a donar el benefici del dubte a allò que ens pica.....
* La habilidad para hacer lo que es mejor aunque no coincida con lo que uno quiere, es signo de madurez, pero no quiere decir que sea menos difícil Què difícil és triar el que no ens agrada, i no ens adonem que és el que ens avoca directament al fracàs....
* La única seguridad que existe es que uno puede cuidarse de si mismo. No ens cal ningú, no "necessitem ningú! Una altra cosa és que ho vulguem, però necessitar.... deixem d'enganyar-nos.
* El humor hace que el aprendizaje sea más fàcil. Quants cops m'he enfadat perquè no em sortia be alguna cosa, i aquest malhumor feia que encara em costés més que em sortís be. Un cop fet el canvi, un cop he aconseguit "riurem" de mi mateixa i dels meus "fracassos", he aconseguit molta més pau, i una consecució molt més ràpida de resultats. Recordo Maria, un cop que caig caure patinant que em vas mirar, pendent de la meva reacció, i va arribar un dia en què em vaig poder riure de mi mateixa, i avui dia em surt automàticament. Ara acabo de recordar jugant a la neu que vaig caure sense esperar-m’ho i la riallada es va sentir a tota la vall!
* Desconfiar de tu capacidad te impide avanzar y es la causa de tu fracaso. Quants cops no hem fet alguna cosa per no veure'ns prou capacitats? Quants cops hem pensat que no érem prou bons per a fer alguna cosa? Sóm bons des del mateix moment en què ens ho proposem, i si no surt a la primera, cap problema. Veure on hem fallat per no cometre els mateixos errors, i tornar-ho a intentar de nou. L'error és el motor del mon!
* Todo lo que consigue una persona es lo que ha decidido. Aquesta frase se que costarà molt d'entendre, però és així. El problema està en que no sóm conscients del que hem decidit fins que no fem aquest camí d'introspecció a la nostra ànima. Un cop fet, i ens traiem la vena, ens adonem que som el producte dels nostres actes i decisions
* Quizás nos conformamos a lo que estamos acostumbrados, la gente busca lo que conoce, lo que le resulta familiar y más cómodo. Que valents hem de ser per veure la veritat de les nostres infàncies, i així descobrir que el camí de la infelicitat, és un camí que han sembrat altres per nosaltres...
* Todo el mundo es responsable de sus actos y de controlar su propio dolor para que no influya en los demás. Aquí ens parla de les projeccions dels altres, de com ens "vomiten" les seves infelicitats i ens castiguen a nosaltres per les seves mancances... Un dia arribes a casa tan contenta, i l’altre te l’aixafa... i qui és ell per fer-ho? I perquè ho hem permès?...
* Lo que se sienten que no son merecedores de amor, dudan del cariño de los demás hacia ellos, porque creen que nadie puede sentir amor hacia una persona tan indigna como ella. Quants hem patit això? Que posen en dubte qualsevol mostra de carinyo, que dubten de l'amistat i de tot, i ens posen a prova constantment? I amb gelosies i desconfiances...i nosaltres allà lluitant per a ser dignes per ells, però si no ho serem mai! Com diria la meva gran a miga Gemma i perdoneu la vulgaritat de la frase “a cagar a la via home!”
*La forma en que viviste tu ayer, marcó tu hoy y la forma en que vivas tu hoy condicionará tu mañana. Aquella frase típica de "no canviïs mai". Caram, si he estat infeliç fins ara, alguna cosa hauré de canviar per tal que el demà sigui millor no? I avui és el millor dia per a buscar ajuda si no se què he de canviar, si no se en què m'equivoco, si no se perquè tot em resulta del revés del que voldria, avui és el dia.
* Somos únicos y perfectos y merecemos ser amados no por lo que hubiéramos dicho o hecho o por lo que se dejó de hacer o de decir sinó simplemente por ser una criatura del universo.
Hi ha uns quants llibres que penso que moltes de nosaltres aniria be de tenir com a llibre de capçalera com són: Las Mujeres que aman demasiado, Mujeres Malqueridas, tus zonas erróneas i aquest...
Una abraçada
dimecres, 4 de desembre del 2013
La meva coral
La meva coral ha fet 135 anys d'història de cant ininterrompuda.
Hem fet un concert commemoratiu que va sortir molt be i molt maco. Aquí podeu veure el cartell.
Si voleu saber-ne més de la història d'aquesta entitat tan antiga del barri de la bordeta, podeu visitar l'exposició commemorativa que hi ha a l'arxiu de la seu del districte de Sants Montjuic. Hi ha moltes fotos i documents d'aquests 135 anys d'història.
I, amb motiu també de l'aniversari de la coral, una periodistes del Periódico de Catalunya, van demanar de fer-nos una petita entrevista, i unes fotos durant els assajos. Llàstima que a l'hivern els mals de coll, els refredats i les faringitis, deixen fora de joc a alguns dels cantaires, i no han pogut fer una foto amb tota la colla. Be, un altre cop serà.
Aquí teniu la notícia.
També aprofito per a dir-vos que hi ha dues notícies al peu de la plana amb les que també hi estem relacionats. Una és la de concerts corals a la Seu del Districte, ja que el proper dia 9, allà hi serem per cantar algunes nadales.
I l'altra, que serem una de les corals que cantaran al poble espanyol, a la trobava de pessebres vivents.
Visca la Floresta!
dimarts, 3 de desembre del 2013
La veritat és que no se quin és l'origen d'aquesta recepta. Sempre havia pensat que era canària, perquè ma mare ho és, però veient a internet tanta varietat no sabria dir. El que si se és que ma mare ens en feia i li quedava de categoria!
Ara que és temporada de caldo, més d'un cop no us passa que la carn d'olla va donant i donant voltes per la nevera i finalment acaba a la brossa? A mi em va passar el mes passat i vaig pensar, mai més, tot recordant la recepta de Ropa vieja que ens feia ma mare, i que converteix la carn d'olla del caldo, en un plat totalment diferent i molt desitjable. A banda que estem aprofitant menjar, que les coses no estan per anar llençant el que encara és bo!
Ingredients:
Carn d'olla
1 ceba gran
4-5 Tomàquets naturals ratllats (també pot ser de pot, un de 400 i ens en sobraria)
1 copa de vi blanc
Oli d'oliva
Sal
Tallem la ceba en juliana, i la posem en una paella o cassola on farem la recepta, amb mooooolt poc oli. Quan veiem que la ceba s'enganxa, hi anirem afegint una mica d'aigua si, aigua. Em penso que en una altra recepta ja ho vaig explicar. El resultat final és boníssim, i molt més sa.
Mentrestant es va fent la ceba, anem esmicolant la carn d'olla com més ens agradi. Jo tinc tendència a fer-ne tires, o daus, depenent del tall que hagi, però això ja va a gust de cadascú. En aquest cas jo només he posat pollastre perquè les verdures ens les mengem en puré, però si en tinguéssim, també les podem afegir, però no al principi, ja us aviso quan
Quan la ceba ja està al punt que ens agradi, hi afegim la carn d'olla, i els cigrons si en tenim, i li donem unes quantes voltes per a que es barregi be la carn amb la
Aleshores és el moment d'afegir el tomàquet. Tapem i deixem reduïr l'aigua. Quan veieu que ja està a la meitat de reducció, podeu afegir les verdures. Quan li quedi un terç de reducció, afegim el got de vi, rectifiquem de sal. i ja està!
Bon profit! I si la feu ja em direu com us ha quedat!
dijous, 7 de novembre del 2013
Sucumbir a Halloween
Jo sóc de castanyada. No és que sigui tradició de la família de tota la vida, perquè mon pare molts cops equivocadament, barrejava tradició amb religió, però quan vam entrar a l'institut, moltes coses van canviar a casa, perquè vam aprendre que havia moltes tradicions que no seguíem i que no tenien res de religiós, i així poc a poc les vam anar introduint a casa, i una va ser aquesta, la de la Castanyada.
Moniatos mai ens van faltar a la tardor, perquè a ma mare li encanten. També torràvem castanyes, i finalment un dia va aprendre a fer panellets. A mi pel que jo recordo, els panellets no em feien massa la peça, trobava que eren massa dolços, però noi, amb l'edat, vaja si m'agraden!
Doncs això, que la tradició l'hem incorporat quan ja èrem grans, però s'hi va instal·lar a casa, i des d'aleshores que la vivim amb il·lusió. Fins i tot va haver un any que vam decidir anar tota la família a passar el cap de setmana a prop de la Fageda (una altra de les nostres tradicions, anar per tot sants a veure aquell fantàstic bosc de la comarca de la Garrotxa), doncs resulta que a la casa que vam llogar no hi havia forn! Quin disgust, perquè ni vam tenir panellets, ni moniatos ni res haha.
Quan vaig tenir al Nil, doncs vam seguir la roda, i aleshores ja era jo qui feia els panellets. Al principi de molts gustos i formes, però al final he acabat que només els faig de pinyons que són els que ens agraden a tots, perquè si no, era jo la única que es menjava els altres per no llençar-los, i els quilos no vegis...
Però ai noi, que al càmping on tenim la caravana, fan una barreja, i tant fan que vingui la Castanyera per als petits, com per als grans fomenten les disfresses de Halloween i el truc i tracte. L'any passat, el Nil no estava amb nosaltres per aquesta festa, així que quan venien nens a demanar alguna cosa, els deia que jo era de castanyada, que màxim els podia donar una castanya. com tenim el costum de sopar dalt la caravana, vam tancar tot força d'hora i vam estar molt aliens a l'ambient que havia fora.
Aquest any el Nil si que estava amb nosaltres. Al càmping havia 3 nits que els nens podien demanar el truc o tracte, però l'oficial era la tercera. La primera de les nits que els nens vam començar a voltar pel càmping demanant, el Nil em va copiar l'argument que consistia en dir que "Aquí fem castanyada i només tenim castanyes", i deien ah val! Escolta, que al final, hagués regalat totes les castanyes! Així que al Nil se li va ocórrer oferir pipes, i va tenir molt èxit hahaha perquè hi havia que li deien que estaven farts ja de tant caramel!
A la següent nit, ja estaven tots els seus amics, i com no, es va veure engolit per l'afany d'anar a demanar caramels a les parcel·les ocupades del càmping. Ell igual que els cosins. Encara riem quan recordem al petit Sergi dient "cuto crato? I què podíem fer nosaltres? Jo sóc de castanyada, però clar, el que no em semblava coherent, era dir a tots els nens que venien a buscar caramels, que èrem de castanyada quan el meu propi fill era dels que anaven a demanar... I als nebots? sobretot als petits.... I tampoc volia que la meva parcel·la es convertís en aquella parcel·la fosca on els nens diguessin, allà no hi aneu! allà no hi aneu que no tenen caramels hahaha
Així que dissabte al matí, aprofitant que vaig anar al poble, vaig comprar una bossa de caramels.... si jo comprant caramels per al Haloween!
La veritat és que molts dels nens que van venir a demanar, anaven molt ben disfressats, es notava que no només hi havia les seves ganes de demanar caramels, sinó que es veia al darrera la ma dels pares, que segurament també els feia il·lusió el tema.
El Nil per sort no va demanar de disfressar-se.... tot i que si m'ho hagués demanat, ves què hauria hagut
de fer...
Això si, tots els que es van endur caramels de la meva parcel·la, van haver de cantar la cançó de la Castanyera!
Tremenda barreja hahahaha
Subscriure's a:
Missatges (Atom)