La princesa que creía en cuentos de hadas

Ja fa molt temps que em vaig llegir aquest llibre, i la veritat és que em va frapar molt! Estava com qui diu finalitzant un procés de canvi personal, be finalitzant, evolucionar i millorar sempre es fa i no s'acaba mai, però per mi si que va ser com un punt i final? no i final no, però si un punt i a part.

Al meu facebook vaig compartir tot un seguit de reflexions, arran de la seva lectura, que avui he recordat, i que ara em ve de gust  de compartir aquí al meu blog.

Espero que us agradin! (faig una còpia literal)

Aquestes ratlles són un seguit de pensaments i reflexions molt íntimes, i que en cap cas voldria que uns ho prenguéssiu com a “lliçó”, només que em ve de gust compartir-les amb vosaltres.


La veritat és que la lectura d'aquest llibre m'està encantant, perquè jo també era una princesa que creia en contes de fades, i m'encanta veure que poc a poc he anat seguit el camí que ella emprèn, un camí cap a la veritat i l'amor vertader, que en definitiva és l'amor cap a un mateix.

Moltes d'aquestes frases cal memoritzar-les i anar-les repetint quan s'escau, per tal que es vagin integrant en la nostra forma de fer, perquè al principi, el costum fa que encara vulguem les penúries del passat, però canviant les respostes, actituds i conductes, podem arribar a ser persones molt felices. 

Cal ser molt i molt valent per emprendre el camí de la princesa, és un camí molt difícil, molt dur i dolorós, però el premi és la felicitat en si mateixa..... 

Sap greu pensar que moltes que llegiran aquest llibre, veuran princeses al seu voltant, però no seran capaces de veure que elles també ho son i es troben atrapades en el seu conte, en la seva infelicitat... Tan de bo un dia siguin capaces de descobrir la veritat.

M'he atrevit en algunes de les frases a posar un comentari personal, d'alguna vivència o de com jo entenc el que ens diu Marcia Grad en aquest tan meravellós llibre. Com que me l'he llegit en castellà, les cites no les posaré en català. 

* El amor le hace a uno sentirse bien, si no es así, no es amor. Si sientes dolor. no es amor. 
Ai quantes vegades hem escoltat aquella frase que diu "quien bien te quiere te hará sufrir", i així anem creixent de forma tan equivocada pensant que si ens fan mal és que ens estimen. Hi ha molta mentida en la sabiduria popular, i sobretot, hem de pensar que si aquesta no ens afavoreix, perquè la seguim si ens fa mal? perquè ens el fem nosaltres mateixes? Quantes vegades he suportat mal de les meves ex-parelles, sempre disculpant-lo, sempre trobant excuses, sempre mirant de ser perfecta.... Enfi. perquè más vale algo conocido... que bueno por conocer. Qui ens diu que lo que està per conèixer és dolent? Aquí parla la por... Diu el mestre Punset que la felicitat és l’absència de por... doncs traiem la por de les nostres vides!

* Hay que aceptar lo que no se puede canviar. I què difícil és senzillament acceptar, però a força d’intentar-ho acaba sent molt més fàcil que al principi de practicar, i a sobre ens fa lliures.

* Uno elige el camino, y cambiar al otro, no es una elección. El més difícil és adonar-se de que estem mirant de canviar a l'altre, és tot tan inconscient... Però un cop ens ho ensenyen, ja no hi ha excusa...Un cop traiem a la part conscient allò que fins aquell moment era inconscient, és quan ho podem treballar!

* No hay que huir, hay que ir hacia. Tanta gent fuig sense adonar-se'n... donant mil excuses i explicacions, per a acontentar-se elles mateixes. El que te clar el camí, no el justifica.

* La impaciencia es la ignorancia de lo que se supone que está ocurriendo en estos momentos. 

* La verdad da sentido a todo, y no se puede aprender en boca de otros. La verdad solo se descubre por uno mismo. Ja ens poden dir, ja, que si no ho veiem... és impossible seguir bons consells.Però hem d’aprendre a escoltar i fins a donar el benefici del dubte a allò que ens pica.....

* La habilidad para hacer lo que es mejor aunque no coincida con lo que uno quiere, es signo de madurez, pero no quiere decir que sea menos difícil Què difícil és triar el que no ens agrada, i no ens adonem que és el que ens avoca directament al fracàs....

* La única seguridad que existe es que uno puede cuidarse de si mismo. No ens cal ningú, no "necessitem ningú! Una altra cosa és que ho vulguem, però necessitar.... deixem d'enganyar-nos.

* El humor hace que el aprendizaje sea más fàcil. Quants cops m'he enfadat perquè no em sortia be alguna cosa, i aquest malhumor feia que encara em costés més que em sortís be. Un cop fet el canvi, un cop he aconseguit "riurem" de mi mateixa i dels meus "fracassos", he aconseguit molta més pau, i una consecució molt més ràpida de resultats. Recordo Maria, un cop que caig caure patinant que em vas mirar, pendent de la meva reacció, i va arribar un dia en què em vaig poder riure de mi mateixa, i avui dia em surt automàticament. Ara acabo de recordar jugant a la neu que vaig caure sense esperar-m’ho i la riallada es va sentir a tota la vall!

* Desconfiar de tu capacidad te impide avanzar y es la causa de tu fracaso. Quants cops no hem fet alguna cosa per no veure'ns prou capacitats? Quants cops hem pensat que no érem prou bons per a fer alguna cosa? Sóm bons des del mateix moment en què ens ho proposem, i si no surt a la primera, cap problema. Veure on hem fallat per no cometre els mateixos errors, i tornar-ho a intentar de nou. L'error és el motor del mon!

* Todo lo que consigue una persona es lo que ha decidido. Aquesta frase se que costarà molt d'entendre, però és així. El problema està en que no sóm conscients del que hem decidit fins que no fem aquest camí d'introspecció a la nostra ànima. Un cop fet, i ens traiem la vena, ens adonem que som el producte dels nostres actes i decisions

* Quizás nos conformamos a lo que estamos acostumbrados, la gente busca lo que conoce, lo que le resulta familiar y más cómodo. Que valents hem de ser per veure la veritat de les nostres infàncies, i així descobrir que el camí de la infelicitat, és un camí que han sembrat altres per nosaltres... 

* Todo el mundo es responsable de sus actos y de controlar su propio dolor para que no influya en los demás. Aquí ens parla de les projeccions dels altres, de com ens "vomiten" les seves infelicitats i ens castiguen a nosaltres per les seves mancances... Un dia arribes a casa tan contenta, i l’altre te l’aixafa... i qui és ell per fer-ho? I perquè ho hem permès?... 

* Lo que se sienten que no son merecedores de amor, dudan del cariño de los demás hacia ellos, porque creen que nadie puede sentir amor hacia una persona tan indigna como ella. Quants hem patit això? Que posen en dubte qualsevol mostra de carinyo, que dubten de l'amistat i de tot, i ens posen a prova constantment? I amb gelosies i desconfiances...i nosaltres allà lluitant per a ser dignes per ells, però si no ho serem mai! Com diria la meva gran a miga Gemma i perdoneu la vulgaritat de la frase “a cagar a la via home!”

*La forma en que viviste tu ayer, marcó tu hoy y la forma en que vivas tu hoy condicionará tu mañana. Aquella frase típica de "no canviïs mai". Caram, si he estat infeliç fins ara, alguna cosa hauré de canviar per tal que el demà sigui millor no? I avui és el millor dia per a buscar ajuda si no se què he de canviar, si no se en què m'equivoco, si no se perquè tot em resulta del revés del que voldria, avui és el dia.

* Somos únicos y perfectos y merecemos ser amados no por lo que hubiéramos dicho o hecho o por lo que se dejó de hacer o de decir sinó simplemente por ser una criatura del universo. 


Hi ha uns quants llibres que penso que moltes de nosaltres aniria be de tenir com a llibre de capçalera com són: Las Mujeres que aman demasiado, Mujeres Malqueridas, tus zonas erróneas i aquest...

Una abraçada

La meva coral

La meva coral ha fet 135 anys d'història de cant ininterrompuda.

Hem fet un concert commemoratiu que va sortir molt be i molt maco. Aquí podeu veure el cartell.

Si voleu saber-ne més de la història d'aquesta entitat tan antiga del barri de la bordeta, podeu visitar l'exposició commemorativa que hi ha a l'arxiu de la seu del districte de Sants Montjuic. Hi ha moltes fotos i documents d'aquests 135 anys d'història.

I, amb motiu també de l'aniversari de la coral, una periodistes del Periódico de Catalunya, van demanar de fer-nos una petita entrevista, i unes fotos durant els assajos. Llàstima que a l'hivern els mals de coll, els refredats i les faringitis, deixen fora de joc a alguns dels cantaires, i no han pogut fer una foto amb tota la colla. Be, un altre cop serà.

Aquí teniu la notícia.

També aprofito per a dir-vos que hi ha dues notícies al peu de la plana amb les que també hi estem relacionats. Una és la de concerts corals a la Seu del Districte, ja que el proper dia 9, allà hi serem per cantar algunes nadales.

I l'altra, que serem una de les corals que cantaran al poble espanyol, a la trobava de pessebres vivents.

Visca la Floresta!

Cuina d'aprofitament: "Ropa vieja"

La veritat és que no se quin és l'origen d'aquesta recepta. Sempre havia pensat que era canària, perquè ma mare ho és, però veient a internet tanta varietat no sabria dir. El que si se és que ma mare ens en feia i li quedava de categoria!

Ara que és temporada de caldo, més d'un cop no us passa que la carn d'olla va donant i donant voltes per la nevera i finalment acaba a la brossa? A mi em va passar el mes passat i vaig pensar, mai més, tot recordant la recepta de Ropa vieja que ens feia ma mare, i que converteix la carn d'olla del caldo, en un plat totalment diferent i molt  desitjable. A banda que estem aprofitant menjar, que les coses no estan per anar llençant el que encara és bo!

Ingredients:
Carn d'olla
1 ceba gran
4-5 Tomàquets naturals ratllats (també pot ser de pot, un de 400 i ens en sobraria)
1 copa de vi blanc
Oli d'oliva
Sal

Tallem la ceba en juliana, i la posem en una paella o cassola on farem la recepta, amb mooooolt poc oli. Quan veiem que la ceba s'enganxa, hi anirem afegint una mica d'aigua si, aigua. Em penso que en una altra recepta ja ho vaig explicar. El resultat final és boníssim, i  molt més sa.

Mentrestant es va fent la ceba, anem esmicolant la carn d'olla com més ens agradi. Jo tinc tendència a fer-ne tires, o daus, depenent del tall que hagi, però això ja va a gust de cadascú. En aquest cas jo només he posat pollastre perquè les verdures ens les mengem en puré, però si en tinguéssim, també les podem afegir, però no al principi, ja us aviso quan

Quan la ceba ja està al punt que ens agradi, hi afegim la carn d'olla, i els cigrons si en tenim, i li donem unes quantes voltes per a que es barregi be la carn amb la

Aleshores és el moment d'afegir el tomàquet. Tapem i deixem reduïr l'aigua. Quan veieu que ja està a la meitat de reducció, podeu afegir les verdures. Quan li quedi un terç de reducció, afegim el got de vi, rectifiquem de sal. i ja està!





Bon profit! I si la feu ja em direu com us ha quedat!

Sucumbir a Halloween

Jo sóc de castanyada. No és que sigui tradició de la família de tota la vida, perquè mon pare molts cops equivocadament,  barrejava tradició amb religió, però quan vam entrar a l'institut, moltes coses van canviar a casa, perquè vam aprendre que havia moltes tradicions que no seguíem i que no tenien res de religiós, i així poc a poc les vam anar introduint a casa, i una va ser aquesta, la de la Castanyada.

Moniatos mai ens van faltar a la tardor,  perquè a ma mare li encanten. També torràvem castanyes, i finalment un dia va aprendre a fer panellets. A mi pel que jo recordo, els panellets no em feien massa la peça, trobava que eren massa dolços, però noi, amb l'edat, vaja si m'agraden!

Doncs això, que la tradició l'hem incorporat quan ja èrem grans, però s'hi va instal·lar a casa, i des d'aleshores que la vivim amb il·lusió. Fins i tot va haver un any que vam decidir anar tota la família a passar el cap de setmana a prop de la Fageda (una altra de les nostres  tradicions, anar per tot sants a veure aquell fantàstic bosc de la comarca de la Garrotxa), doncs resulta que a la casa que vam llogar no hi havia forn! Quin disgust, perquè ni vam tenir panellets, ni moniatos ni res haha.

Quan vaig tenir al Nil, doncs vam seguir la roda, i aleshores ja era jo qui feia els panellets. Al principi de molts gustos i formes, però al final he acabat que només els faig de pinyons que són els que ens agraden a tots, perquè si  no, era jo la única que es menjava els altres per no llençar-los, i els quilos no vegis...

Això de Halloween, no ho he fet mai, be, si, un cop una amiga que marxava a viure a fora de Barcelona, va fer una festa halloween i havíem d'anar disfressats, però vam ser discrets, amb un barret, i un fantasmet de goma eva i poca cosa més va ser suficient (si us hi fixeu el ramon va de bruixot sense barret, però amb ocell). De fet mai m'havia interessat massa per com funciona aquesta tradició americana.

Però ai noi, que al càmping on tenim la caravana, fan una barreja, i tant fan que vingui  la Castanyera per als petits, com per als grans fomenten les disfresses de Halloween i el  truc i tracte. L'any passat, el Nil no estava amb nosaltres per aquesta festa, així que quan venien nens a demanar alguna cosa, els deia que jo era de castanyada, que  màxim els podia donar una castanya. com tenim el costum de sopar dalt la caravana, vam tancar tot força d'hora i vam estar molt aliens a l'ambient que havia fora.

Aquest any el Nil si que estava amb nosaltres. Al càmping havia 3 nits que els nens podien demanar el truc o tracte, però l'oficial era la tercera. La primera de les nits que els nens vam començar a voltar pel càmping demanant, el Nil  em va copiar l'argument que consistia en dir que "Aquí fem castanyada i només tenim castanyes", i deien ah val! Escolta, que al final, hagués regalat totes les castanyes! Així que al Nil se li va ocórrer oferir pipes, i va tenir molt èxit hahaha perquè hi havia que li deien que estaven farts ja de tant caramel!

A la següent nit, ja estaven tots els seus amics,  i com no, es va veure engolit per l'afany d'anar a demanar caramels a les parcel·les ocupades del càmping. Ell igual que els cosins. Encara riem quan recordem al petit Sergi dient "cuto crato? I què podíem fer nosaltres? Jo sóc de castanyada, però clar, el que no em semblava coherent, era dir a tots els nens que venien a buscar caramels, que èrem de castanyada quan el meu propi fill era dels que anaven a demanar... I als nebots? sobretot als petits.... I tampoc volia que la meva parcel·la es convertís en aquella parcel·la fosca on els nens diguessin, allà no hi aneu! allà no hi aneu que no tenen caramels hahaha

Així que dissabte al matí, aprofitant que vaig anar al poble, vaig comprar una bossa de caramels.... si jo comprant caramels per al Haloween!

La veritat és que molts dels nens que van venir a demanar, anaven molt ben disfressats, es notava que no només hi havia les seves ganes de demanar caramels, sinó que es veia al darrera la ma dels pares, que segurament també els feia il·lusió el tema.

El Nil per sort no va demanar de disfressar-se.... tot i que si m'ho hagués demanat, ves què hauria hagut 

de fer...

Això si, tots els que es van endur caramels de la meva parcel·la, van haver de cantar la cançó de la Castanyera!

Tremenda barreja hahahaha

Un favor

Buff les 15'37! Avui que has decidit anar a dinar a casa és el dia que més tard surts! Miro al carrer i penso, be, al menys ara no plou.






Surto de la feina, miro al lluny on tinc aparcada la meva Burgman 400 i perfecte! no tinc a ningú aparcat davant meu! Generalment aparco damunt la vorera a la zona on aparquen els cotxes oficials de la feina, així m'asseguro el 99% dels cops que quan surto no hi ha cap cotxe aparcat i tinc la sortida fàcil, perquè no ens enganyem, en parat la meva "burmi" pesa com un mort i m'ha caigut diversos cops al moure-la.

M'afanyo, trec el cadenat, obro el seient, agafo el casc i els guants, i just quan ja m'anava a asseure a la moto, apareix una patrulla de la urbana que decideix aparcar just davant meu! Merda! Segur que són d'aquests que van a fer el cafetonet amb la resta de patrulles del centre al cafè de la ràdio...

S'obre la porta, apareix un agent força jove, menys de 30 segurament, i li dic amb el to més amable de què he sigut capaç: escolta, que em faríeu el favor de desplaçar el cotxe un metre endavant per a poder sortir?

El paio em mira amb aire de superioritat i em diu, "això és el que et passa per aparcar damunt la vorera i dependre de si hi ha cotxes aparcats" .

No m'ho podia creure hahaha, jo només li he demanat si podia desplaçar el cotxe, no  que em fes de pare! I evidentment de seguida he vist que no el mouria, és més és que ni s'ho ha plantejat. I afegeix "mira per allà, assenyalant 20 metres més enllà, la podràs treure." Jo li dic "si clar, ja ho sabia això, però per allà, l'he d'arrossegar i si em mous el cotxe m'ho estalvio". I em contesta: "Si, si, treu-la per allà," dirigint-se, evidentment, cap al cafè de la ràdio sense perdre ni un segon més amb mi.

Li etzibo, tot contenint-me la ràbia un Gràcies! I començo a arrossegar la moto cap on m'havia dit.

El seu company que fins aquell moment era convidat de pedra (al ser el conductor, quan ha arribat on jo era, ja dúiem encetada la conversa) es gira i em crida  "EL CABALLETE, LLEVAS PUESTO EL CABALLETE" però jo he pensat, si, ara t'he d'explicar que moc la moto amb cavallet com a mesura de seguretat per a que no em caigui a terre.... no en tinc ganes, passo de vosaltres, i menys perquè ho he de fet a crits.

No, no estava preparada per una resposta com la que m'ha donat, suposo perquè a tothom que li he demanat m'ho ha fet de bon grat... Però ell  possiblement feia tard al cafè amb els col·legues 7 minuts, els mateixos que jo sortia més tard de la meva feina.

De suplements i altres històries

Com que la crisi segueix apretant-nos, enlloc d’anar a la meva perruqueria dels darrers anys, em vaig comprar un bonus d’una perruqueria desconeguda, però que estava dins d’un marge de distància de casa que em va semblar correcte, tenint en compte que procuro desplaçar-me a tot arreu en bicing o a peu.

Aquest bonus era del tipus “treball completet” ja que incloïa: Tint, tall, mascareta de queratina, rentat i assecat.  Vaig pensar que pel que costava el bonus, valia la pena provar, tot i que, desconfio molt dels serveis que t’ofereixen quan el preu és tan baix (cost total 15 euros). 

Així que res, arribo a la perruqueria just a l’hora que m’havien donat. Entro perquè la porta era oberta.  Passen un, dos, tres minuts, jo allà a la porta, i ningú em diu res. Comencem malament! S’acosta una noia amb un clienta tornant del rentacaps i em diu “tienes hora”? I jo li dic, si, a les quatre, porto un bonus de XXX  i em contesta espera’t al sofà que ara t’atenem. Aquest” ara t’atenem” es va convertir en 45 minuts d’espera... la veritat és que no se ni com vaig esperar tant, però al menys em va donar temps de veure amb detall el local, els perruquers, les clientes, els serveis que estaven fent... i hi havia moltes noies amb el cap empastifat  de tint, suposo que amb bonus com el meu. També vaig veure, per tota la perruqueria uns cartells anunciant un 50% en els tractaments de queratina. Em va fer un tuf......

Jo ja fa anys que tinc canes, i com és evident, cada cop en tinc més, el que el 90 % es concentren en un floc al serrell, i com que fa temps em vaig canviar la ratlla de banda quasi no se’m veu (i vaig canviar la ratlla, no perquè em molestés que se’m veiessin les canes, sinó perquè l’entrada era ja molt gran després d’anys de no haver-la canviat). La resta de canes està distribuïda per la melena i tot i que es veuen, no em fan nosa, així que vaig decidir que demanaria si era possible,  un canvi de servei, enlloc d’un tint, un bany de brillantor o quelcom equivalent. M’agraden les meves canes, ja ho he comentat altres cops. M’agrada que sem vegi una dona “madureta”, ja no sóc una nena ni ho pretenc, i les canes em donen, no se, entitat. 

Total que una noia que semblava l’encarregada li diu a un noi que estava acabant amb una clienta, que m’atengui. Així que quan fan els 45 minuts d’espera, sembla ser que és el meu torn. M’acosta a la caixa on em demana el bonus, li ho lliuro i li comento lo del canvi del tint per bany de brillantor, i em diu cap problema, t’hem de fer un treball tècnic i tant és que sigui un per un altre. Jo vaig pensar mira que be, m’agrada que siguin capaços d’acceptar canvis.  Tot i que no em va agradar que el bonus me’l demanessin a la primera de canvi. Si és l’equivalent a pagar, penso que cal demanar-ho al finalitzar el servei. 

Tot seguit, m’acompanya a una butaca davant d’un gran mirall. Em deixa allà asseguda, marxa cap a la caixa de nou a agafar no se què, i tornant quasi a crits em diu, “ui tu tienes el pelo de dos colores, hace mucho que no te tiñes no? “.Jo m’espero que estigui darrere meu, i li dic, doncs no, no el tinc tenyit, el color és natural, el que potser després de l’estiu se m’ha aclarit, però no està tenyit. I ell ah no? Pues realmente lo parece! Haha jo no m’ho podia creure.... Però  aquí no acaba la cosa perquè em diu. Oye y porqué no quieres teñirte con todas estas canas feas que tienes, es que te envejecen tanto... hahahaha. Aquí ja vaig decidir que el servei havia de ser de l’òstia per tornar un altre cop.

Educadament li dic que no em vull tenyir perquè m’agrada dur les canes, perquè em fan sentir-me molt propera a la edat que tinc, i perquè tampoc considero que m’envelleixin tant, i si la gent ho pensava, tampoc era un problema per a mi. Aleshores salta la noia que semblava l’encarregada que estava pentinant allà al costat  i em diu, “Oye, yo tengo canas y me las tiño y no por eso  siento que sea una jovencita”.  Y quien le ha dado vela en este entierro a aquesta? Haha la tarda prometia! 

Total que agafa un raspall i em comença a pentinar els rinxols i m’ explica una milonga de que si el tractament de queratina que jo he contractat només és fins al proper rentat, que si ells tenen ara el tractament complert al 50 % , que m’aguantaria no se quants mesos, que em descomptarien el que jo ja havia pagat, que el que he pagat és una merda, i el que ells m’ofereixen és la bomba...  En fi, que per a que callés li dic, mira fes-me un pressupost , i sense pensar-s‘ho  em diu 90 euros. Jo em vaig quedar blanca haha, no dubto gens que no fos un bon preu, però si no vaig a la meva perruqueria per estalviar-me uns calerons, no m’anava a gastar aquesta pastarrufada! Aleshores  li dic, doncs mira, em sap greu però és molt més del que tenia pensat gastar. Doncs ell que va i contraataca! i em diu que tenen un altre tractament, que evidentment no és ni molt menys tan bo perquè només em duraria un mes, però que em trauria l’encrespament, i que valia 30 euros.  Això que m’ho venguin quan m’estan pentinant, amb la intenció de fer una nova clienta, però pegar-te el sablazo quan ni tan sols han començat a demostrar que poden guanyar la teva confiança, docns com que no. Així que li dic, mira noi, limitem-nos al bonus que he portat i si quedo contenta, ja em pensaré per un altre cop el tractament que m’ofereixes.

Ah vaja què li vaig dir! perquè aleshores ni canvi de tint per bany de brillantor ni res, si no era amb suplements! Ai! els suplements a les perruqueries, els odio! I li vaig contestar doncs no em facis res, em talles, em poses la mascareta i m’asseques i ja està. Però com que duc el cabell força llarg, vaig pensar que em fotria per alguna banda algun suplement i el més idoni era per la melena XL. Com que ja no tenia el bonus no podia mirar si m’ho podien cobrar o no, així que em vaig encomanar a la sort, pensant que com no m’havia fet el tint, no em cobrés res.

Em porta al rentacaps, i m’adono que em pot posar el que li doni la gana que jo no ho sabré si no m’ho diu, i efectivament, no em va dir res.  No se si el van posar realment el que vaig pagar, o senzillament em van posar una mascareta per desenredar i punt. No se què els costa anar ensenyant el que t’han de posar... Jo ja havia tirat la tovallola, evidentment. Però la tarda es preveia llarga....

M’asseu a la zona d’assecat, i veig que arriba la “mestressa” del local. Una senyora de mitjana edat, amb una cara de males pusses....  Només entrar pregunta on és un dels perruquers, que es veu que estava dinant, però ella ja controlant-t’ho tot i davant els clients.

El meu perruquer comença a tallar....

Al meu costat asseuen una noia amb els cabells molt més rinxolats que jo, amb una meleneta curta, i ella si que anava tenyida. L’atén la mestressa i caram tu, es nota que el negoci és d’ella. Li va donar una atenció exquisida a aquella noia, em va fer enveja i tot! Però de sobte la clienta que li diu “Suplemento? Pero de qué suplemento me hablas, qué me estàs contando!” hahaha i a grito pelao que ho va dir! Total que s’embranquen les dues en una discussió sense parangó hahahaha. La una que si el bonus no hi diu res de suplements i l’altra que si que ho ha de dir. La mestressa se’n va dins del local amb pas fer-me, quasi militar, dreta com un pal i torna  amb uns fulls on li demostra a la clienta que ella, al contractar el servei amb l’empresa que ofereix els bonus, va indicar tot un seguit de suplements, que es veu que no s’han tingut en compte, i la clienta li diu que li sembla perfecte però al seu bonus no hi diu res del que ella està comentant, i per tant vol el servei sense cost afegit. Ole sus huevos! Vaig pensar!

Allà ningú sabia on ficar-se, jo procurava escoltar sense mirar, perquè la situació va ser molt violenta, però em va encantar que algú defensés els seus drets, que és queixés! Perquè cada dia més som com borregos que ens empassem el que ens donen sense protestar, perquè ens estem tornant tots uns covards i fugim dels conflictes, tot i tenir raó.

Mentrestant, a mi ja  m’anaven assecant el cabell... No em va agradar massa, però ja feia molta estona que tenia decidit no tornar mai més. Per sort no em van cobrar cap suplement, i menys mal perquè si ho arriben a fer els cremo el local!

La reflexió de tot això és, que si hi ha llocs que pretenen fer clients nous, mirant de colar productes no inclosos en els bonos, si t’has de sentir dir que pel que has pagat què més vols, si has d’estar defensant a capa i espasa els serveis contractats i que no et cobrin de més, si t'ofenen!, aquelles empreses que facin tot això, ni regalant els bonus fidelitzaran clients, perquè el que hi ha és un problema de direcció, i de vocació de servei al client.

Cercles

Avui dilluns, he posat la següent entrada al meu face:

"Aquest diumenge he viscut de molt a prop, el dolor que sent una família per la pèrdua de la seva filla de 16 anys. M'ha afectat molt més del que em pensava i això ha fet que m'adoni que quan de vegades penses involuntàriament "a mi aquestes coses no em passaràn o no em poden passar", aquest pensament abarca a un cercle que és molt més ampli que el que formen estrictament els membres de la meva pròpia família."

I és que només és quan passen coses dolentes, quan t'adones de com és d'apmpli aquest cercle de seguretat, en el que  inclous no només a familiars, sino també a amics, i fins i tot coneguts amb els que has etablert alguna mena de vincle, que t'indueix a protegir-los com si fossin dels teus.

No ha estat per a mi un cap de setmana fàcil, ja que dissabte també vaig rebre una altra fatal notícia:  la mare d'un company de promoció del Nil, també havia mort arran d'un càncer devastador que se l'ha endut en molt poc temps. I el cercle en aquest cas també es va ampliar, en tant que ella no es mereixia morir tan jove com era, ni tampoc que els seus fills quedéssin orfes sent tan joves. 

Hi ha papers a la vida que ja no es poden reproduïr. Un vidu pot tornar a tenir una esposa, però un pare mai més tornarà a tenir aquell fill mor contra natura abans que ell, i un fill mai més podrà tenir a aquell pare. En ambdós casos, tindran altres referents a qui se'ls podrà estimar molt (altres fills, altres parelles que faran el paper de pare o mare), però mai podran substituïr al que la injusta vida s'ha endut abans d'hora.

Perquè si, la vida, més vegades de les que voldríem, és molt injusta...