Final d'etapa

Aquest és el correu que he enviat als que durant 22 anys, han estat els meus companys de feina. Ara comença el dol de veritat, a alguns deixar-los enrere, em costarà....

Bon dia a tots! "Començo  la setmana, i la veritat és que se’m fa estrany pensar que aquesta és la meva darrera setmana en aquest edifici, el Casal Sant Jordi. He passat 22 anys de la meva vida, venint a treballar aquí, conec perfectament el recorregut, en metro, bus, caminant, en moto i en bici, no en va, és quasi tota una vida fent el mateix. Pensar en aquesta rutina de tants anys m’ajuda, per una banda, perquè molts de vosaltres ja sabeu que em venia de gust un canvi, però la meva feina m’agrada massa com per deixar-la així com així. Així que la llei de l’atracció ha fet feina per mi, i m’ha portat un canvi, amb el que guanyo una finestra, nous companys, noves rutes,  feina nova i evidentment, la meva ocupació actual,  però per guanyar, no ens enganyem,  molts cops s’ha de perdre alguna cosa, i aquí hi entreu vosaltres... Això no és un adéu, és un fins aviat, perquè els rumors diuen que d’aquí uns pocs anys, tornarem a estar tots junts a una nova ubicació, però fins que això no passi, us trobaré a faltar, és clar que si. Quan m’aneu preguntant si tinc ganes de marxar, us contesto que si, que em fa il·lusió i que em motiva el canvi, però han estat necessàries aquestes 3 setmanetes on poc a poc he anat fent el meu dol, i m’he anat acomiadant en silenci de tots els espais, però  ara em quedeu vosaltres, la part més difícil, perquè les persones són les que al final, t’enduus amb tu, allà on vas. I com que d’una forma o d’una altra, heu format part d’aquests 22 anys, no vull marxar sense acomiadar-me, sense dir res i fent com si aquest temps no valgués res, i per això el proper divendres a la una faré un petit aperitiu al que ha estat el meu despatx els darrers 7 anys... ( és que el temps passa sense casi adonar-nos-en!) Una abraçada a tots! Alba Ps)Prometo plorar hahahaha"

Venda sota pressió

Dijous em telefonen d'un centre d'estètica del barri dient-me que he guanyat un bonus en tractaments. La noia parlava tan ràpid que quan em va dir que calia anar al centre a que em donessin més informació vaig pensar, millor perquè per telèfon no m'estic assabentant de res.

Arribo puntual, i vaja, la noia que ha de donar la informació no hi és i a sobre ens han citat a dues persones a la mateixa hora. Pinta malament això.

La informadora arriba 10 minuts tard. Passa la primera noia, i estan 25 minuts parlant! Jo em vaig quedar adormilada i tot a la cadira, a les 16'00 de la tarda, plena hora de la vecaina, ja em direu.... Però és que 5 minuts més tard que hagués marxat la noia que anava per davant meu, vaig demanar si es recordaven que jo hi era allà. Era evident que no.

Em ve a buscar la informadora, jo li  manifesto el meu malestar per l'espera i clar tot èren excuses... Una molt bona, "és que és l'hora del meu dinar". Em sembla perfecte, tothom te dret a dinar, evidentment, però perquè doneu hores en el teu temps de dinar???

Em comença a donar la informació i per la rapidesa en la parla, i el to de veu, vaig adonar-me que Oh no! era la mateixa que em va  telefonar! A banda que em costava seguir-la, el to era súper agressiu.

Trec la meva llibreta per anar apuntant el que m'anava dient,  li veig que no li agrada i em diu: " no, no cal, ja ho faig jo",  i segueix emplenant el full amb uns numerots grans, tot ple de ratlles i xifres encerclades...  Jo que penso, si he tret la llibreta és perquè el que tu estàs fent no em serveix per a entendre el que m'expliques, així que no li faig cas i apunto les dades a la meva llibreta.

La veritat és que pintava be la oferta, però tal i com estan les coses en aquests moments en el tema econòmic, juntament amb el que no sóc de les que dic que si a la primera, em cal una mica de temps per pensar-ho, i com que tot i ser un bon preu, eren uns quants calerons, volia saber què tinc al compte, les despeses que em venen, si realment és un bon moment ara passades les festes tornar a fer una altra despesa... així que li dic que em sembla molt interessant, però que em cal pensar-ho, si em pot donar una mica de temps. Va posar cara de bruixa dolenta i em diu  amb un to que menyspreava tot el meu ser: "què t'has de pensar? aquesta oferta te la fem perquè no ets clienta habitual i ets del barri, és una gran oferta, però si el fet de pensar-t'ho és per un tema econòmic perquè estàs a l'atur o no tens diners, tenim una altra oferta encara més econòmica bla bla bla" (la veritat és que era igual o més interessant que la primera), i torna a fer gargots al full, a aixecar el to de veu i a ser més agressiva encara. Però ella no s'adonava que per a mi, ja no era un tema de si estava be la oferta  o no, si no,  si m'estava be a mi fer aquella despesa en aquell moment, sense pensar-m'ho.

Veient que no rebia la resposta que de mi esperava em diu,: "totes aquestes persones be que han signat les condicions al moment de saber l'oferta". I caram, veig un contracte, que em caldria llegir be i que no m'ho permetrà per tant, va ser com la gota que fa vessar el got. Li contesto que em sembla meravellós que hagi gent que sigui capaç de prendre decisions sense vacil·lar, però malauradament aquest no era el meu cas. Ella va seguir insistint, i jo, tranquil·lament em vaig aixecar i li vaig dir que la reunió s'havia acabat, que no em pressionés més i que gràcies. Em va seguir fins a la porta bla bla bla bla, però jo ja no la sentia. Quina forma de rallar tu. Ostres tu no suporto aquesta mena de venda, amb pressió i perquè després resulti que és una camama, que has d'afegir diners, perquè això o allò no entra, au va a cagar a la via!

L'experiència de cantar el Messies de Haendel

Aquest cop valen més unes imatges que les meves paraules. Què ho gaudiu!